Entrem a l'univers de l'il·lustrador i dissenyador Pablo Benito per saber més dels seus espais de somni a tot color
Segur que més d'una i dues gaudim imaginant espais i ens agradaria trepitjar construccions emblemàtiques, com les que omplen les xarxes o les que reinterpreta PeBe. L'il·lustrador i dissenyador Pablo Benito és l'autor del projecte ' Real Clubs ', i la versió de Razzmatazz de nit que va treure en el moment àlgid de la pandèmia, ens va tocar la fibra. Xerrem amb un dels artistes de la família OMG BCN, un creador que reivindica l'arquitectura com a viatge.
PeBe d'incògnit.
Qui és PeBe?
Quan vaig entrar a la universitat volia ser DJ –el meu germà feia molt de temps que punxava i ha estat un referent a la part musical-, després vaig tenir un moment amor-odi amb el disseny gràfic, i al final vaig trobar el meu nínxol en la il·lustració. Hi ha moltes feines que són encàrrecs, però tinc llibertat creativa en els projectes propis, i la part de DJ m'omple l'ànima. M'agobia pensar que seré sempre el mateix… després de tant de temps tancats a la ciutat, també he fantasiat amb ser pagès , encara que sóc molt urbanita.
L'arquitectura és una de les 'marques' de la teva feina. Primer eren inanimades, planes, i cada cop has introduït més matisos espacials, més vida. D'on surt aquest interès i com ha evolucionat?
Sempre m'han dit la intenció els espais, gairebé des d'un punt de vista antropològic i social més que no pas estètic. M'interessen els materials amb què està fet un interior, cosa que sents quan ets en un espai, a nivell perceptiu. Dels clubs em sorprenia com canvien i com canvies tu en funció de la llum, si és un zulo, si té terrassa… això em va portar a fer les façanes de clubs. Després vaig voler capturar els arquitectes que m'agradaven, cada cop amb més detalls com ombres, punts de fuga, llum. Ara la meva obsessió són els espais inventats [la col·lecció Horizonts ] i em veig més capacitat per introduir la natura i els éssers vius. Durant el confinament també vaig començar a imaginar com interactuaria amb algunes cases: el dibuix d'espais t'ajuda a viatjar, és com si estiguessis allà, encara que sense moure't del teu saló.
Projecte Insomnia i Stay at Mies.
Un altre dels aspectes més cridaners de la teva feina és el color.
Sí, el color és potser la part que em representa més, i la llum, les ombres i la composició. Però precisament amb el color sempre m'hi entren molts dubtes. Canvies de color i canvia el moment de la il·lustració: del matí al capvespre, o segons la llum pot ser hivern, estiu o primavera. Tots els projectes els tinc en quatre vessants. M'agradaria ser més fosc, seguir el camí iniciat amb el projecte Insomnia.
Tornant als teus edificis, tens alguna predilecció arquitectònica?
A cada projecte he buscat un nou aprenentatge. Els primers projectes van ser les façanes de clubs i el que jo coneixia de Barcelona, em va cridar l'atenció el modernisme , encara que no volia vincular-me o associar-me a l'objecte guiri. També he retratat les Case Study Houses americanes. Amb la sèrie que em van encarregar sobre Londres, vaig arribar al constructivisme, el brutalisme, el racionalisme soviètic i el art déco . Recentment vaig fer un viatge a Armènia i em vaig quedar flipat amb els monuments soviets. L'última cosa: m'he ficat a explorar el land art , a mig camí entre l'arquitectura útil feta amb materials com el fang i la fusta, i les composicions abstractes. Ens creiem que tot allò que fem és nou, però fàcilment ho trobem en referents de fa 2.000 anys.
Ens pots explicar nous projectes?
Tinc una feina entre mans sobre les ciutats del futur, un projecte per a un supermercat anglès que treballa amb robots superintel·ligents i reivindica una compra intel·ligent. He anat un pas més enllà a nivell tècnic, i he fet vida als robots. Altres treballs recents són un pòster per a Casa Seat i la coberta de disc de Joan Bibiloni. Pel que fa als meus projectes personals, estic a punt de treure una nova obra de la sèrie ' Real Clubs ', l'Hacienda de Manchester. Les sèries les deixo inacabades: vull que els projectes Horitzonts i Houses evolucionin amb mi.
Horitzonts VIII i Eve.
Treballes en digital, però també et tempta el manual. Parla'ns del procés creatiu.
M'apassiona el concepte, i la part que no es veu és gaire important. Amb el pòster per a Casa Seat, per exemple, vaig tornar a passejar pel barri de Gràcia, fixant-me en monuments, en fonts… Pel que fa al dibuix sóc impacient, faig una mica ràpid, però torno a començar. I de vegades em costa separar-me de l'ull del dissenyador. El que vull fer ara és descobrir noves tècniques, com la serigrafia en pòsters, treballar les trames, acostar-me més a allò manual i aprendre. Hi ha punts on el digital no arriba.
Ens comptes que recorres als llibres com a font d'inspiració.
Sí, tinc molts llibres darquitectura i el coneixement de diferents espais i tècniques majuda a desenvolupar el meu món. Us recomano el llibre 'Habiter la terre', de Jean Dethier (Ed. Flammarion) i 'Construir i habitar. Ètica per a la ciutat', de Richard Sennett (Ed. Anagrama), sobre com es van replantejar les ciutats de París, Nova York i Barcelona a finals del segle XIX, un tema que torna a ser actual arran de la Covid, la pol·lució i el turisme. També tinc i consulto llibres sobre la cultura de clubs, com 'Mute: A Visual document: from 1978-tomorrow'.
En un món tan visual i saturat d'imatges, de què t'envoltes a casa teva?
A casa meva tinc il·lustracions, però em canso com em canso de les meves obres; a més, m'he canviat de casa moltes vegades i he après a desvincular-me dels objectes, encara que el meu equip de música i els meus vinils m'acompanyen sempre. També el peluix de gat de Vinçon que em van regalar de petit; està sense ulls, ni orelles, però em moro si em quedo sense. Segueixo una mica el principi del art déco , una cosa que reivindicava també Tamara de Lempicka de trencar amb això i fer el teu espai com et doni la gana.
